Per començar a fer alguna cosa cal que sapiguem què volem fer, però sobretot per què ho volem fer.
Jo he decidit començar un entrenament; però un entrenament per a què?
Físicament per a...
- Per a conseguir més flexibilitat i assolir millor tècnica en l'escalada, Parkour i Taekwondo, així com per disminuir el risc de lesió.
- Per enfortir el meu cos i guanyar força y volum, per poder moure el meu cos més facilment i de manera fluida, tant a la roca, al tatami com al carrer.
- L'augment de resistència és un altre dels objectius principals, ja que una bona oxigenació dels teixits em permet un consum més acurat de l'energia i per tant fer pràctiques més llargues i/o intenses en l'esport. A més d'enfortir el sistema cardiovascular.
- Finalment, l'agilitat em permet moure'm de manera fluida, menys tensa i relaxada; de vital importància en la pràctica del Parkour, el Taekwondo.
També tenim determinats factors psicològics que es veuran reforçats...
- Augment de la constància, gràcies a l'entrenament i a la bitàcora.
- Disminució de pors i inseguretats.
- Millora de la concentració.
- Tot això redunda en una capacitat de superació més gran i en l'augment de l'autoestima.
L'entrada següent servirà per marcar-me objectius concrets i definits.
Fins aleshores,
David
Verd i en català :)
ResponderEliminarFísicament per... Uns objectius molt clars i notables. Però, que hi ha darrere d'aquesta voluntat? Factors psicològics que necessiten veure's reforçats.
Demostres que no et fa por coneixer-te, reconeixer-te per veure i deixar veure els teus punts febles. És quelcom molt gran, un gran pas molt important. Em fa tant feliç!
S'ha de dir que m'ha fet molt feliç quan he obert a principis d'aquesta tarda i he vist, per sobre, què era. M'ha semblat que ho vas fer fa tres dies i era explicar el que havies fet. Després he vist que deia dia 28 i he pensat, potser s'ha equivocat i ha posat 2 en lloc de 1. Però m'exptranya coneixent el teu afany de perfeccionisme. Més tard, he vist que era un plan. No et puc amagar la meva petita decepció. Però, em fa feliç també, ja que no és un simple plan més.
Bona sort, perquè els únics límits que trobem ens els posem nosaltres mateixos/es.
T'mimi! :*